una mort provisional de la part esquerra del cervell

Diuen que la forma de vestir influeix en el nostre estat d'ànim. A mi també m'influeix la lluna.

Per fi ve la lluna plena, i amb ella, una nova oportunitat.

Ilona

 
Me puhumme suomea. Nosotras hablamos castellano. Me syömme. Nosotras comemos.

Kato! Iso kissa


Coses boniques que es poden trobar a Barcelona, concretaments aquesta a la Rambla del Raval. Un Gat molt gran! :)

Travessant Suïssa

3 d'octubre de 2010

No sé si després de travessar tot Suïssa podré considerar que he estat en ella. L'he vist i és preciosa! Per Creuar la frontera amb Italia hi ha un túnel molt llarg. Abans d'entrar al túnel feia molt mal temps, tot de núvols grisos, i quan hem sortit del túnel feia molt sol, el paissatge brutal, però lo millor ha estat sortir del túnel i sentir de fons i a mi mateixa fent " Wowww!" I tothom amb un somriure a la cara, ha sigut millor que un castell de focs! Suposo que ningú s'esperava sentir tot això! :)

Hem passat per el costat dels Alps, m'he quedat impresionada, tot magnífic, uns pobles i unes vistes que m'han fet al·lucinar! Quan hem arribat a Berna he flipat, quan hi havia una imatge de postal.

Aquí us deixo amb la representació del que vaig veure! 

Somio en cantar al metro

Tots tenim llistes de desitjos, de coses que volem fer durant la vida.

Tinc la sort d'have-ne somiat molt, i de veure com a poc a poc s'anaven fent realitat. Diuen que qui vol alguna cosa ha de lluitar per ella, l'ha de treballar, i en realitat és tot el treball el què ens fa valorar tot el què hem aconseguit.

Quan vaig arribar a Finlàndia aquest octubre, sentia que un dels somnis que havia tingut havia acabat en un gran lloc, i vaig fer una llista amb coses noves on continuar treballant.

El títol d'aquest apartat a la meva vida es titula: I ara què?

Vull tenir un fill o una filla, per compartir l'amor incondicional i gratuït amb una persona ( que no són els teus pares) sinó la continuació de la teva persona, acceptant el què pugui ser l'altre. Nous moments, on aprens continuament, i t'ensenyen, i no ets tu sol qui ets el mestre. Sinó que amb els anys perdem coses que sabiem fer quan erem petits. Els nens, els meus grans mestres.

Vull escriure contes, no només per la personeta que sortiria de mi, o vingui d'un altre ventre. Sinó per tots els nens del món, i tots els nens que portem dins.

Estar enamorada, per flotar molts instants, per veure-ho sovint de color Rosa, o verd esperança.

Plantar un arbre, per donar nous aires a aquest planeta, més oxigen, i més coses boniques! Més vida.

Tenir un hort, plantar vegetals, cuidar-los amb molt d'amor, i poder assaborir tot aquest amor.

Aprendre a tocar algun instrument. Aquest punt m'encurioseix, penso que per mi és molt difícl, però m'encantaria fer sons i poder ajuntar-lo amb la veu. Un cop vaig voler aprendre a tocar la Cítara, i fins hi tot vaig demanar-ne una per reis! El fet de que no arrivés, va fer que no pogués aprendre-la a tocar. He intentat dues vegades a començar a tocar la guitarra, però acabo amb els dits fets pols, i penso que potser seria més fàcil tocar l'Ukelele.

Com diu el títol d'aquest apartat voldria cantar al metro, cosa que espero fer aviat! :)

Cuidar als meus pares quan ho necessitin. Si abans he parlat de l'amor incondicional i gratuït que donem als nostres fills, també vull compensar l'amor incondicional i gratuït que he rebut per part de les persones que em van decidir portar al món. MOltes gràcies, des d'aquí, us envio una abrassada, una de molt gran, sou els millors pares que em podien haver tocat! :) La meva ànima sabia perfectament on anava! :)

Somriure 10 vegades al dia com a mínim! :) Qui no vol això?

Aprendre Finlandès, per si de cas....

No sé si continuar, tinc una llista que sembla no acabar mai! :)

Una abrassada a tots!

Hi ha histories que sabem quan comencen, però no quan s'acaben

Torno a tenir les ungles curtes. Després d'unes setmanes pensant que ja havia perdut el costum de mossegar-me-les, he tornat a descobrir que ja he tornat als mals costums. Per sort no hi ha repèls que facin mal.

De fons sona Dar Williams, i veig com el sol dóna a les finestres del davant, em sento mig vampir per no tenir ganes de sortir a fora, a què hem toqui una miqueta a la cara, i encegarme d'aquest regal tant gran que té el nostre univers, que fa créixer moltes coses.

Queden 21 dies, i sento que no puc aguantar més d'esperar. Falten 21 dies perquè arribin els reis, i que arribi el regal d'aniversari que fa tants dies que espero. S'han fet llargs a vegades, i curts al mateix temps. El temps sense voler, passa cada dia més ràpid. I diuen que quan tens fills, encara s'accelera més. I això és la única cosa que em fa por per fer aquest pas endavant, sentir que tot passa com una pel·lícula, i es resumeix en una hora i mitja, tota una vida.

Crec que no sé escriure, així que sento no ser poeta, ni una novelista, però necessito treure pensaments que volten per el cap, i sembla que no vulguin quedar-se quiets. Així d'alguna manera, guardo en una paret, la meva memòria històrica de dies en que em ve de gust escriure per qui ho vulgui llegir, ara o algun altre dia. Un llegat que deixo a tothom.

Però també a mi mateixa, per llegir-me en un futur i riure una mica, o també plorar. Rebuscant en els records de la memòria plasmada en un text. I desitjaria tenir molts més pensaments escrits, per recordar coses que a vegades em sembla que he oblidat.

Dins la panxa... Començant de nou.

No estic embarassada... No mal interpreteu! :) 

Gabi

Per molts anys kaunis tyttö!

La Coloma ahir va fer 24 anys. Ara ja és gran! 

Tóbias

afternoon in Pest 

Hi ha dies en que som afortunats, tenim sort després de treballar molt. I se'ns regalen moments com aquest. Al costat del riu Danubi sola, amb el sol de cara, i un llibre aparegut per sorpresa en aquelles escales que em van fer sentir a gust de ser on era. I on podia imaginar amb les coses que vindrien, i somiava desperta.

Pest em va encantar, i em va encisar durant moltes estones. El seu menjar em va enamorar, la seva gent em va somriure, i la part de la ciutat que vaig viure i veure em va enamorar. Pest és un lloc que recomano a tothom. De Buda, no en tinc cap mena d'idea, hi vaig estar un moment... 
El moment en que vaig creuar el riu Danubi de nit, amb les maletes, i després d'una nit que recordaré tota la vida, vam passar d'estar a Buda, per entrar a Pest. Allà vaig coneixer l'Adri, que va obrir-nos les portes de casa seva, i també el seu cor. 

köszönöm Adri. 


Per aquí m'han preguntat: Com és un dia perfecte?

No hi ha dies perfectes. Com a molt, hi ha moments meravellosos.

infidels

 Un moment meravellós

Casa

 





75 anys

Mai a la meva vida m'hagués imaginat tenir una amiga com aquesta preciositat. Amb ella es comparteixen molt més que sopars i converses interessants, tinc la sort de tenir-la al costat de casa, i de que sigui una de les millors amigues que he tingut mai.




T'estimo molt!

Un ambient nou, per uns moments nous


A vegades cal un bon lloc per crear coses noves!

mai saps el que et trobaràs sota el llit...



HAGAMOS UN TRATO
.
Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo
.
si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo
.
si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo
.
pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo
.

Tornar a casa per un pont, té greus conceqüències, o hi ha molta gent, o no hi ha ningú, i quan no hi ha ningú et perds entre records, i busques i rebusques alguna cosa que et faci somriure quan ben just tens ganes d'estar desperta. (hi ha dies en que em sento així, ho sento).

Ser una màquina acumuladora de records té recompenses en aquests dies, però a vegades et perds de tanta "merda"(com diria el meu pare) i ja no saps què és què. Pensava que Mario Benedetti havia entrat a la meva vida fa tot just mig any, però dins una caixa, plena de casettes, un estoig vell amb alguns retoladors assecats, i una invitació de la Big Ben, hi havia un paper plegat, i hi havia el poema Hagamos un trato, i hem preguntava, qui havia estat la persona que havia fet que aquell poema fos dins d'aquella caixa, no tenia cap data, ni cap firma ni cap dibuix... I també al llegir el títol, he recordat que aquest estiu abans de començar el viatge per Europa, una d'aquelles persones que he tingut el gust de compartir moments especials, m'havia enviat aquell mateix poema, i quan me'l va enviar, vaig sentir com si fos la primera vegada que el llegia. i m'he adonat que no havia sigut així avui. I pensava... Qui va ser la primera persona que va posar a les meves mans un text de Mario Benedetti?

Normalment tinc molta memòria, i sé què són tots aquells records dins de caixes, i d'on venen, i aquest, no sé què és... I em sap greu. Potser quan era jove el vaig trobar per internet, i el vaig imprimir, i no li he fet mai més cas... Qui sap, potser de cop, un dia recordo com va apareixer dins la caixa, encara que ara ha deixat de formar part d'aquella caixa, per estar penjat a la paret, perquè sé què al món hi ha algú que puc comptar amb ell o ella! :)

I si, torno a tenir un somriure a la cara, buscant i pensant... :)




Eveliina


Tots tenim una mussa, jo també tinc un àngel.

Ghent

Anatomia


Thanks to Matti! :)

Trobant a faltar alguns moments


Tot sobint penso en que m'encantaria partir-me en dos, i que l'altre part de mi, seguís arriscant-se en aquell país que encara em té el cor robat, i que en dies com avui, trobo a faltar caminar sota la neu, en silenci, i sentint el fred. Sentint-me viva, i plena d'energia.

Sense adonar-me'n


He dissenyat el meu primer vestit! :)

Rendering interiors




Durant el 3r curs de disseny d'interiors, vam aprendre a desenvolupar tècniques manuals convinades amb tècniques relacionades amb les noves tecnologies. Un escàner, i el sombrejat fet a ordinador.

Al aprendre tot aquest sistema, vaig veure que el meu estil anava més relacionat en el dibuix a mà, i al no utilitzar tant el sistema de 3D, sinó el sistema més manual. I per descomptat aprofitant les noves tecnologies.

Mandarina Duck


Treball de Materials i tecnologies, on teniem la tasca de dissenyar un estand de fira, on podiem escollir diferents empreses a representar.

L'Alba i jo, vam escollir Mandarina Duck, i aquest va ser el resultat! :)

Naked girl


Quan vaig estar d'Erasmus a Finlàndia, vaig tenir la sort de poder participar en un curs de dibuix al natural. El professor era una magnífica persona, en Mikki Paajanen, que parlava castellà perquè havia estat estudiant a l'Universitat de Belles Arts de Barcelona.

Muchas gracias Mikki, por ver cosas bonitas en todos sitios! :)

Oficina de turisme Andalusia


Un projecte del professor Campoamor.

La veritat és que no va gens amb l'estil de projectes que m'agrada fer, però s'havia de fer... Teniem que practicar el 3D Max, i el projecte va quedar molt fred per el meu gust. De totes maneres, demostra el què és una feina de dissenyador d'interiors, adaptar-se a cada client, i fer a vegades coses que no ens agraden tant.

Botiga de Flors



Aquest és un projecte en que consistia fer una botiga de flors per les Rambles de Barcelona. Es va fer un anàlisis previ de les que ja existien. A partir de l'anàlisi teniem que fer-ne una millora i crear-ne una de nova.

Vaig disfrutar molt fent aquest projecte de la professora Sussana Aristoy, era dels últims projectes que vam fer durant el 3r curs, i recordo hores i hores, preparant les presentacions, buscant una manera efectiva per explicar el projecte...

Al final van valer la pena les hores. M'agrada com va quedar! :)

El xiringuito


El projecte, era un treball de l'assignatura de muntatges efímers. Haviem de construïr un Xiringuito per la platja de la Barceloneta.

Des del meu punt de vista és un treball simple, i funcional. Sense barreres arquitectòniques, encara que tots sabem, que potser la platja no és un espai que cumpleixi amb els requisits per les persones que pateixen algunes discpacitats.

Una princesa al terrat

Els colors, d'Enric Lareula

El país dels colors era un país molt divertit, i tots els seus habitants s'estaven gastant bromes els uns els altres.
Un dia el Blau li va dir al groc:
-Hola, què no et trobes bé?
- Per què ho dius? - Va dir el groc
- Perquè fas mala cara, estàs molt groc.
I tots dos vinga a riure. Llabors el groc li va dir al Blau:
- I tu, pobret, que t'has donat un cop?
- Per què ho dius? - va preguntar l'altre tot extranyat
- Perquè t'ha sortit un bon blau - va dir el groc cargolant-se de riure.
Llabors van veure que per allà passava el vermell i tots dos van córrer a gastar-li una broma:
- Que tens vergonya? - li van preguntar.
- Jo no, per què?- Va dir ell tot innoscent.
-Perquè t'has tornat tot vermell. I tots tres vinga a riure.
Un dia el vermell i el groc com que s'estimaven molt, van decidir tenir un fill. I el vermell pensava: “ El meu fill sortirà vermell com jo”. I el groc pensava: “ El meu fillet sortirà groc com jo.”
Però el dia del naixement van comprovar amb sorpresa que el nen, menudet com era, els havia sortit d'un color nou: El color carbassa.
Tothom va quedar molt extranyat, però com el nen semblava que tenia molt bona salut , doncs tots van quedar molt contents i van fer una festa per celebrar-ho. I allà a la festa, el blau i el groc es van fer molt amics i van acabar tenint una filleta, que els va sortir d'un altre color nou: el color verd.I el vermell i el blau també s'hi van engrescar i van tenir bessonada, que els va sortir de color lila. I més tard el verd i el vermell van tenir una criatura marró.
I tots els menus anaven creixent i els uns s'enamoraven dels altres i cada cop sortien nous i nous colors. I cada naixement era una nova sorpresa, una nova varietat que feia més bonic aquell país de colors.
Fins que finalment tothom es va enamorar de tothom i es van abraçar tots alhora, i tan fort que, encara que sembli mentida, de la unió de tots plegats, en va sortir el color més clar i més lluminós de tots: El color blanc.





A vegades les utopies comencen amb històries com aquestes.
Gràcies Enric.

Raig de sol


Ja s'acaba el mes, i sembla que torna a sortir el sol i els seus rajos passen entre les fulles sentint totes aquelles pessigolles. Pessigolles que notem també quan somriem a diferents persones que passen per la nostra vida, com si fossim rajos de sol colant-se entre les fulles.

Ja fa una setmana que sento que em vaig recuperant, intentant gaudir d'aquests somriures, i a si a més a més de tant en tant cau una abrassada que t'atrapa per un segon, doncs millor.

M'agrada que m'abrassin, i a qui no? Ahir vaig tenir la sort de topar-me amb una nova persona que ha aparegut a la meva vida en forma de somriure. Era tant alt, tant alt, que quan em va abrassar com si em conegués de tota la vida, casi que em faig un cop de cap amb el sostre. Un noi alemany, en Jonas, que està d'Erasmus a Barcelona i diu que no pot estudiar, perquè es distreu massa. Hem va agradar que em fes volar una estona.

El seu cabell arrissat i ros, hem feia pensar amb ell i el petit princep. Justament després vaig veure una pel·lícula francesa que es deia El meu millor amic, i en sortia una frase del conte citada.

Tu n’es encore pour moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour toi unique au monde…

Torna a sortir el sol al meu món.

When I feel alone

Cal saber caminar sols, cal saber descobrir-se a un mateix.

Utopia és la paraula que m'agrada més. Penso en ella, i no tinc por de res, i llabors és quan sóc valenta. I quan hem sento amb l'oportunitat més gran del món, que és viure la vida. Aquest regal que és dins un període de temps, que passa a poc a vegades, però de cop no t'en adones i ja ha volat.

Des de fa uns anys, que tot em vola.

Volaré amb ell.

Fly away


Amsterdam, novembre 2010

Pumpking soup


Nice meal in Gent, Belgium. Setembre 2010.

My finnish angel! :)


Kiitos paljon Eve! :)

La primera foto de la Camera Underwater


A vegades podem mostrar una imatge equivocada en una fotografia. La dona fa molta cara de trista i pensativa, però recordo molt bé el seu somriure. Rient de com estava provant la càmera... El que no debia saber és que un dia sortiria en un blog, i menys amb aquesta cara pensativa! :)

La vaig agafar en un moment on no hi vivia. A vegades sortim amb un somriure fals, tant falsos com són aquells somriures, és falsa aquesta serietat.

Visca el Teatre del Món! :)

Contra viento y marea

I lost faith, in the arms of love.


Gent, Setembre 2010

Arriscar-se, té a vegades les seves concequències, i és que es pot perdre o guanyar. A vegades per més positius que arribem a ser, no hi ha res més que una derrota, que fa semblar-te que has tocat fons, i que no saps com sortir-ne.

Diuen que cal ser forts, valents.

Val la Pena?

Sona Yan Tiersen de fons. Ahir gran pel·lícula, com sempre Amélie dona esperances, per continuar somiant. SOMNIANT? :)


Llibertat al poble Saharaui!



Quan més hauràn d'esperar?


BASTA

¡Basta!. Las calles enfurecidas

se alzan y comentan

las grandes injurias.

¡Basta!. Las casas pululan

de rabia desmesurada.

Y, ¡basta!, porque hay

un anhelo que ya no espera más.

En estos tiempos ya no

quedan enfados que calmar

y, desde el corazón del oprimido

se exalta la rabia contenida.

Las ciudades del Sahara sombrío

se levantan una vez más,

para gritar orgullosas:

¡Basta!. ¡Basta!. ¡Basta!.

Chejdan Mahmud

mumma lue :)


On Pirjo, ja han lue kirja to Loviisa! :)

My finnish is not so good! jajajaja

The new Pikku poika! :)

Ja fa temps que jo també tinc ganes de viure un moment com aquest! :) Hem va encantar poder veure-ho, i experimentar-ho una mica! :)

Manuela ja Pietari 11 octubre 2010

Euro- Adventure 2000+10



1139, 41 €

la bombolla de la felicitat


Litografia curs 2003-2004, IES Joan Mercader.

Què és la felicitat?

bodegó 1


Today I get inspired again!

That is a project I did in the Art School, but I recycle it! :) So I put it on photoshop and I start to play with the original drawing! :)

I like the result, it looks quite serious for me, but I feel I am growing up today! We will see what will happens tomorrow.

Have a nice day Bloggers! :)

It is not mine, but is me

Ha passat l'eclipsi, i ja em sento millor. A vegades penso que el meu estat ja té a veure amb la psicologia, pensant que alguns experts podrien classificar-me dins del grup dels bojos.

Avui tenim un nou membre a la Familia, i es diu Nayat. S'ha posat a dibuixar, i em diu: Aquesta ets tu! :)

Abans de fer aquest dibuix s'ha quedat amb el meu piercing, com si no n'hagués vist mai cap, i també m'ha preguntat per què duia ulleres.... Es veu molt que li ha impactat! El que si m'ha fet gràcia, esque m'ha dibuixat amb el vestit que tenia en un penjador, i no amb pijama com anava...

Em pensava que podria estar sense compartir la meva habitació un temps, per si de cas hem tornava a tocar compartir habitació, però quan una nena tant maca com la Najat et diu: En mi casa duermo con mi hermana, mi madre, mi hermano, mi padre, nunca sola... Fa fer-te reflexionar.... NO VE DE DOS MESOS! :)

S'ha notat que ha arrivat a casa. La meva mare es posa contenta cada cop que arriven els nens! :) És com si fos una de les seves raons de viure, i m'agrada veure-la així. El meu pare també estava content. Quan el pilar de la familia esta content, sovint els seus membres se senten millor, i el es forma el perfecte conjunt: una mescla de felicitat i de noves experiències. Que venen donades per el fet de donar i rebre. La majoria de vegades són somriures barrejats amb d'altres coses, i aquí veig quina és la moneda de canvi que m'agradaria per el món. Sempre vivint aquesta utopia; I em pregunto: Is it true that I am not the only one?

Potser no tindrà res a veure, però us deixo amb una poesia de Mario Benedetti, un autor que em van fer descobrir la Mireia i la Maria (des d'aqui us envio una mostra d'agraïment enorme! Sou unes estrelles precioses! )

¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno sólo tiene que buscarlo y dárselo.

Que nadie establece normas salvo la vida.

Que la vida sin ciertas normas pierde forma.

Que la forma no se pierde con abrirnos.

Que abrirnos no es amar indiscriminadamente.

Que no está prohibido amar.

Que también se puede odiar.

Que el odio y el amor son afectos.

Que la agresión porque sí, hiere mucho.

Que las heridas se cierran.

Que las puertas no deben cerrarse.

Que la mayor puerta es el afecto.

Que los afectos nos definen.

Que definirse no es remar contra la corriente.

Que no cuanto más fuerte se hace el trazo más se dibuja.

Que buscar un equilibrio no implica ser tibio.

Que negar palabras implica abrir distancias.

Que encontrarse es muy hermoso.

Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida.

Que la vida parte del sexo.

Que el "por qué" de los niños tiene un por qué.

Que querer saber de alguien no es sólo curiosidad.

Que para saber todo de todos es curiosidad malsana.

Que nunca está de más agradecer.

Que la autodeterminación no es hacer las cosas solo.

Que nadie quiere estar solo.

Que para no estar solo hay que dar.

Que para dar debimos recibir antes.

Que para que nos den también hay que saber como pedir.

Que saber pedir no es regalarse.

Que regalarse es en definitiva no quererse.

Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos.

Que para que alguien sea hay que ayudarlo.

Que ayudar es poder alentar y apoyar.

Que adular no es ayudar.

Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara.

Que las cosas cara a cara son honestas.

Que nadie es honesto porque no roba.

Que el que roba no es ladrón por placer.

Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo.

Que para sentir la vida no hay que olvidarse que existe la muerte.

Que se puede estar muerto en vida.

Que se siente con el cuerpo y la mente.

Que con los oídos se escucha.

Que cuesta ser sensible y no herirse.

Que herirse no es desangrarse.

Que para no ser heridos levantamos muros.

Que quien siembra muros no recoge nada.

Que casi todos somos albañiles de muros.

Que sería mejor construir puentes.

Que sobre ellos se va a la otra orilla y también se vuelve.

Que volver no implica retroceder.

Que retroceder también puede ser avanzar.

Que no por mucho avanzar se amanece cerca del sol.

Cómo hacerte saber que nadie establece normas salvo la vida?


Mario Benedetti

satèl·lit


Paranoia 1

Sóc un satel·lit de comunicacions amb interferències direcció al planeta terra. Tinc ganes de marxar a K-pax!

One day I was 3 y.o.




A vegades em pregunto per què aquells pastissos de Cal Estalella, que eren tant bons, han quedat amagats per el pas del temps, guardats en caixes de records, i dins d'aquella preciosa dona, La Teresa.

Quina llàstima que els nostres fills no els podràn tastar! :) En tinc un gran record d'aquells pastissos de trufa! Nyammmm

Aquí amb el típic pastís de cal Estalella, quan vaig fer 3 anys! :)

En menys d'un mes ja en faré 24, i sento una presió molt forta.... Hem sento vella.... Fer anys, ja no és tant emocionant com quan en vaig fer 3... n'estic segura! :)

Minun pikku veli :)

summer of 88


Sovint tinc tendència a discutir-me amb el meu pare. El futur és una mica magre a vegades, i costa afrontar-lo amb decisió, i a vegades ni tant sols nosaltres mateixos sabem el que volem, com podem explicar el que farem més enllà?

Avui he tingut una conversa molt interessant amb el meu pare, on discutiem sobre la utopia de millorar el món. I el meu pare m'ha dit que no calia que m'hi escarresés que el món sempre aniria malament. Que ell no faria res més que continuar; Li he respòs que si la gent fa el mateix que ell, no m'estranyaria que no canvies el món, que sempre s'havia d'intentar fer alguna cosa bona. I de cop, hem diu: jo ja la vaig fer tenin-te a tu! :)

D'alguna manera o altre m'he sentit molt bé, encara que després ens hem discutit de nou. I ara faig les paus amb mi mateixa, perquè segurament el món hauria de ser així, com la gent que s'estima. Com la gent perfecta, aquella que estimem amb defectes i virtuts. Acceptant-les tal i com som. Però això si, sempre buscant la millor connexió entre nosaltres.

Feia molts dies que no plorava. I ho necessitava. Suposo que sóc una mica cap de pardals, però jo segueixo creient en que la utopia arrivarà. Almenys si tots, fem alguna cosa bona per canviar-ho. De totes maneres, crec que el meu pare per fer-me a mi de bo, també m'ha posat molta responsabilitat en aquesta tasca! jejeje :)

Farem el que podrem i més! :)

Eino

Carcasonne! :)

pikku poika :)