una mort provisional de la part esquerra del cervell
Per fi ve la lluna plena, i amb ella, una nova oportunitat.
Kato! Iso kissa
Coses boniques que es poden trobar a Barcelona, concretaments aquesta a la Rambla del Raval. Un Gat molt gran! :)
Travessant Suïssa
3 d'octubre de 2010
No sé si després de travessar tot Suïssa podré considerar que he estat en ella. L'he vist i és preciosa! Per Creuar la frontera amb Italia hi ha un túnel molt llarg. Abans d'entrar al túnel feia molt mal temps, tot de núvols grisos, i quan hem sortit del túnel feia molt sol, el paissatge brutal, però lo millor ha estat sortir del túnel i sentir de fons i a mi mateixa fent " Wowww!" I tothom amb un somriure a la cara, ha sigut millor que un castell de focs! Suposo que ningú s'esperava sentir tot això! :)
Hem passat per el costat dels Alps, m'he quedat impresionada, tot magnífic, uns pobles i unes vistes que m'han fet al·lucinar! Quan hem arribat a Berna he flipat, quan hi havia una imatge de postal.
Aquí us deixo amb la representació del que vaig veure!
No sé si després de travessar tot Suïssa podré considerar que he estat en ella. L'he vist i és preciosa! Per Creuar la frontera amb Italia hi ha un túnel molt llarg. Abans d'entrar al túnel feia molt mal temps, tot de núvols grisos, i quan hem sortit del túnel feia molt sol, el paissatge brutal, però lo millor ha estat sortir del túnel i sentir de fons i a mi mateixa fent " Wowww!" I tothom amb un somriure a la cara, ha sigut millor que un castell de focs! Suposo que ningú s'esperava sentir tot això! :)
Hem passat per el costat dels Alps, m'he quedat impresionada, tot magnífic, uns pobles i unes vistes que m'han fet al·lucinar! Quan hem arribat a Berna he flipat, quan hi havia una imatge de postal.
Aquí us deixo amb la representació del que vaig veure!
Somio en cantar al metro
Tots tenim llistes de desitjos, de coses que volem fer durant la vida.
Tinc la sort d'have-ne somiat molt, i de veure com a poc a poc s'anaven fent realitat. Diuen que qui vol alguna cosa ha de lluitar per ella, l'ha de treballar, i en realitat és tot el treball el què ens fa valorar tot el què hem aconseguit.
Quan vaig arribar a Finlàndia aquest octubre, sentia que un dels somnis que havia tingut havia acabat en un gran lloc, i vaig fer una llista amb coses noves on continuar treballant.
El títol d'aquest apartat a la meva vida es titula: I ara què?
Vull tenir un fill o una filla, per compartir l'amor incondicional i gratuït amb una persona ( que no són els teus pares) sinó la continuació de la teva persona, acceptant el què pugui ser l'altre. Nous moments, on aprens continuament, i t'ensenyen, i no ets tu sol qui ets el mestre. Sinó que amb els anys perdem coses que sabiem fer quan erem petits. Els nens, els meus grans mestres.
Vull escriure contes, no només per la personeta que sortiria de mi, o vingui d'un altre ventre. Sinó per tots els nens del món, i tots els nens que portem dins.
Estar enamorada, per flotar molts instants, per veure-ho sovint de color Rosa, o verd esperança.
Plantar un arbre, per donar nous aires a aquest planeta, més oxigen, i més coses boniques! Més vida.
Tenir un hort, plantar vegetals, cuidar-los amb molt d'amor, i poder assaborir tot aquest amor.
Aprendre a tocar algun instrument. Aquest punt m'encurioseix, penso que per mi és molt difícl, però m'encantaria fer sons i poder ajuntar-lo amb la veu. Un cop vaig voler aprendre a tocar la Cítara, i fins hi tot vaig demanar-ne una per reis! El fet de que no arrivés, va fer que no pogués aprendre-la a tocar. He intentat dues vegades a començar a tocar la guitarra, però acabo amb els dits fets pols, i penso que potser seria més fàcil tocar l'Ukelele.
Com diu el títol d'aquest apartat voldria cantar al metro, cosa que espero fer aviat! :)
Cuidar als meus pares quan ho necessitin. Si abans he parlat de l'amor incondicional i gratuït que donem als nostres fills, també vull compensar l'amor incondicional i gratuït que he rebut per part de les persones que em van decidir portar al món. MOltes gràcies, des d'aquí, us envio una abrassada, una de molt gran, sou els millors pares que em podien haver tocat! :) La meva ànima sabia perfectament on anava! :)
Somriure 10 vegades al dia com a mínim! :) Qui no vol això?
Aprendre Finlandès, per si de cas....
No sé si continuar, tinc una llista que sembla no acabar mai! :)
Una abrassada a tots!
Tinc la sort d'have-ne somiat molt, i de veure com a poc a poc s'anaven fent realitat. Diuen que qui vol alguna cosa ha de lluitar per ella, l'ha de treballar, i en realitat és tot el treball el què ens fa valorar tot el què hem aconseguit.
Quan vaig arribar a Finlàndia aquest octubre, sentia que un dels somnis que havia tingut havia acabat en un gran lloc, i vaig fer una llista amb coses noves on continuar treballant.
El títol d'aquest apartat a la meva vida es titula: I ara què?
Vull tenir un fill o una filla, per compartir l'amor incondicional i gratuït amb una persona ( que no són els teus pares) sinó la continuació de la teva persona, acceptant el què pugui ser l'altre. Nous moments, on aprens continuament, i t'ensenyen, i no ets tu sol qui ets el mestre. Sinó que amb els anys perdem coses que sabiem fer quan erem petits. Els nens, els meus grans mestres.
Vull escriure contes, no només per la personeta que sortiria de mi, o vingui d'un altre ventre. Sinó per tots els nens del món, i tots els nens que portem dins.
Estar enamorada, per flotar molts instants, per veure-ho sovint de color Rosa, o verd esperança.
Plantar un arbre, per donar nous aires a aquest planeta, més oxigen, i més coses boniques! Més vida.
Tenir un hort, plantar vegetals, cuidar-los amb molt d'amor, i poder assaborir tot aquest amor.
Aprendre a tocar algun instrument. Aquest punt m'encurioseix, penso que per mi és molt difícl, però m'encantaria fer sons i poder ajuntar-lo amb la veu. Un cop vaig voler aprendre a tocar la Cítara, i fins hi tot vaig demanar-ne una per reis! El fet de que no arrivés, va fer que no pogués aprendre-la a tocar. He intentat dues vegades a començar a tocar la guitarra, però acabo amb els dits fets pols, i penso que potser seria més fàcil tocar l'Ukelele.
Com diu el títol d'aquest apartat voldria cantar al metro, cosa que espero fer aviat! :)
Cuidar als meus pares quan ho necessitin. Si abans he parlat de l'amor incondicional i gratuït que donem als nostres fills, també vull compensar l'amor incondicional i gratuït que he rebut per part de les persones que em van decidir portar al món. MOltes gràcies, des d'aquí, us envio una abrassada, una de molt gran, sou els millors pares que em podien haver tocat! :) La meva ànima sabia perfectament on anava! :)
Somriure 10 vegades al dia com a mínim! :) Qui no vol això?
Aprendre Finlandès, per si de cas....
No sé si continuar, tinc una llista que sembla no acabar mai! :)
Una abrassada a tots!
Hi ha histories que sabem quan comencen, però no quan s'acaben
Torno a tenir les ungles curtes. Després d'unes setmanes pensant que ja havia perdut el costum de mossegar-me-les, he tornat a descobrir que ja he tornat als mals costums. Per sort no hi ha repèls que facin mal.
De fons sona Dar Williams, i veig com el sol dóna a les finestres del davant, em sento mig vampir per no tenir ganes de sortir a fora, a què hem toqui una miqueta a la cara, i encegarme d'aquest regal tant gran que té el nostre univers, que fa créixer moltes coses.
Queden 21 dies, i sento que no puc aguantar més d'esperar. Falten 21 dies perquè arribin els reis, i que arribi el regal d'aniversari que fa tants dies que espero. S'han fet llargs a vegades, i curts al mateix temps. El temps sense voler, passa cada dia més ràpid. I diuen que quan tens fills, encara s'accelera més. I això és la única cosa que em fa por per fer aquest pas endavant, sentir que tot passa com una pel·lícula, i es resumeix en una hora i mitja, tota una vida.
Crec que no sé escriure, així que sento no ser poeta, ni una novelista, però necessito treure pensaments que volten per el cap, i sembla que no vulguin quedar-se quiets. Així d'alguna manera, guardo en una paret, la meva memòria històrica de dies en que em ve de gust escriure per qui ho vulgui llegir, ara o algun altre dia. Un llegat que deixo a tothom.
Però també a mi mateixa, per llegir-me en un futur i riure una mica, o també plorar. Rebuscant en els records de la memòria plasmada en un text. I desitjaria tenir molts més pensaments escrits, per recordar coses que a vegades em sembla que he oblidat.
Dins la panxa... Començant de nou.
De fons sona Dar Williams, i veig com el sol dóna a les finestres del davant, em sento mig vampir per no tenir ganes de sortir a fora, a què hem toqui una miqueta a la cara, i encegarme d'aquest regal tant gran que té el nostre univers, que fa créixer moltes coses.
Queden 21 dies, i sento que no puc aguantar més d'esperar. Falten 21 dies perquè arribin els reis, i que arribi el regal d'aniversari que fa tants dies que espero. S'han fet llargs a vegades, i curts al mateix temps. El temps sense voler, passa cada dia més ràpid. I diuen que quan tens fills, encara s'accelera més. I això és la única cosa que em fa por per fer aquest pas endavant, sentir que tot passa com una pel·lícula, i es resumeix en una hora i mitja, tota una vida.
Crec que no sé escriure, així que sento no ser poeta, ni una novelista, però necessito treure pensaments que volten per el cap, i sembla que no vulguin quedar-se quiets. Així d'alguna manera, guardo en una paret, la meva memòria històrica de dies en que em ve de gust escriure per qui ho vulgui llegir, ara o algun altre dia. Un llegat que deixo a tothom.
Però també a mi mateixa, per llegir-me en un futur i riure una mica, o també plorar. Rebuscant en els records de la memòria plasmada en un text. I desitjaria tenir molts més pensaments escrits, per recordar coses que a vegades em sembla que he oblidat.
Dins la panxa... Començant de nou.
No estic embarassada... No mal interpreteu! :)
Tóbias
afternoon in Pest
Hi ha dies en que som afortunats, tenim sort després de treballar molt. I se'ns regalen moments com aquest. Al costat del riu Danubi sola, amb el sol de cara, i un llibre aparegut per sorpresa en aquelles escales que em van fer sentir a gust de ser on era. I on podia imaginar amb les coses que vindrien, i somiava desperta.
Pest em va encantar, i em va encisar durant moltes estones. El seu menjar em va enamorar, la seva gent em va somriure, i la part de la ciutat que vaig viure i veure em va enamorar. Pest és un lloc que recomano a tothom. De Buda, no en tinc cap mena d'idea, hi vaig estar un moment...
El moment en que vaig creuar el riu Danubi de nit, amb les maletes, i després d'una nit que recordaré tota la vida, vam passar d'estar a Buda, per entrar a Pest. Allà vaig coneixer l'Adri, que va obrir-nos les portes de casa seva, i també el seu cor.
köszönöm Adri.
75 anys
T'estimo molt!
mai saps el que et trobaràs sota el llit...
HAGAMOS UN TRATO
.
Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo
.
si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo
.
si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo
.
pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo
.
Tornar a casa per un pont, té greus conceqüències, o hi ha molta gent, o no hi ha ningú, i quan no hi ha ningú et perds entre records, i busques i rebusques alguna cosa que et faci somriure quan ben just tens ganes d'estar desperta. (hi ha dies en que em sento així, ho sento).
Ser una màquina acumuladora de records té recompenses en aquests dies, però a vegades et perds de tanta "merda"(com diria el meu pare) i ja no saps què és què. Pensava que Mario Benedetti havia entrat a la meva vida fa tot just mig any, però dins una caixa, plena de casettes, un estoig vell amb alguns retoladors assecats, i una invitació de la Big Ben, hi havia un paper plegat, i hi havia el poema Hagamos un trato, i hem preguntava, qui havia estat la persona que havia fet que aquell poema fos dins d'aquella caixa, no tenia cap data, ni cap firma ni cap dibuix... I també al llegir el títol, he recordat que aquest estiu abans de començar el viatge per Europa, una d'aquelles persones que he tingut el gust de compartir moments especials, m'havia enviat aquell mateix poema, i quan me'l va enviar, vaig sentir com si fos la primera vegada que el llegia. i m'he adonat que no havia sigut així avui. I pensava... Qui va ser la primera persona que va posar a les meves mans un text de Mario Benedetti?
Normalment tinc molta memòria, i sé què són tots aquells records dins de caixes, i d'on venen, i aquest, no sé què és... I em sap greu. Potser quan era jove el vaig trobar per internet, i el vaig imprimir, i no li he fet mai més cas... Qui sap, potser de cop, un dia recordo com va apareixer dins la caixa, encara que ara ha deixat de formar part d'aquella caixa, per estar penjat a la paret, perquè sé què al món hi ha algú que puc comptar amb ell o ella! :)
I si, torno a tenir un somriure a la cara, buscant i pensant... :)
Ser una màquina acumuladora de records té recompenses en aquests dies, però a vegades et perds de tanta "merda"(com diria el meu pare) i ja no saps què és què. Pensava que Mario Benedetti havia entrat a la meva vida fa tot just mig any, però dins una caixa, plena de casettes, un estoig vell amb alguns retoladors assecats, i una invitació de la Big Ben, hi havia un paper plegat, i hi havia el poema Hagamos un trato, i hem preguntava, qui havia estat la persona que havia fet que aquell poema fos dins d'aquella caixa, no tenia cap data, ni cap firma ni cap dibuix... I també al llegir el títol, he recordat que aquest estiu abans de començar el viatge per Europa, una d'aquelles persones que he tingut el gust de compartir moments especials, m'havia enviat aquell mateix poema, i quan me'l va enviar, vaig sentir com si fos la primera vegada que el llegia. i m'he adonat que no havia sigut així avui. I pensava... Qui va ser la primera persona que va posar a les meves mans un text de Mario Benedetti?
Normalment tinc molta memòria, i sé què són tots aquells records dins de caixes, i d'on venen, i aquest, no sé què és... I em sap greu. Potser quan era jove el vaig trobar per internet, i el vaig imprimir, i no li he fet mai més cas... Qui sap, potser de cop, un dia recordo com va apareixer dins la caixa, encara que ara ha deixat de formar part d'aquella caixa, per estar penjat a la paret, perquè sé què al món hi ha algú que puc comptar amb ell o ella! :)
I si, torno a tenir un somriure a la cara, buscant i pensant... :)
Trobant a faltar alguns moments
Tot sobint penso en que m'encantaria partir-me en dos, i que l'altre part de mi, seguís arriscant-se en aquell país que encara em té el cor robat, i que en dies com avui, trobo a faltar caminar sota la neu, en silenci, i sentint el fred. Sentint-me viva, i plena d'energia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)