Somnis que es fan a poc a poc

Feia dies que no posava cap cosa nova al blog, i m'ha sapigut una mica de greu tenir-lo tant abandonat, però les circumstàncies no m'han deixat invertir-hi molt temps.

Per començar estic un projecte que s'ha de mantenir en secret, i no puc penjar res, i em fustra una miqueta... i després que per fer coses per mi, no he tingut gaire temps fins avui, que m'he dedicat a acabar dibuixos que feia dies que tenia fets...

Una bicicleta de Gent inacabada, que no m'ha vingut de gust acabar, però perquè quan l'he vist, he vist coses molt boniques, i l'he acabat de manera inacabada! I m'encanta... És com un somni, i reflexa també la lluita per aconseguir-lo, i de moment i estic treballant, i encara no he arribat a la seva fi! :) Però a poc i bona lletra, algun dia una bicicleta així serà al pati de casa meva. Però com encara no hi és de moment, tant sols la veig pintada i sense acabar, per deixar volar més la imaginació, i intentar pensant com vull veure-la acabada del tot! :)

Una abrassada a totXs! :)

Hi ha histories que sabem quan comencen, però no quan s'acaben

Torno a tenir les ungles curtes. Després d'unes setmanes pensant que ja havia perdut el costum de mossegar-me-les, he tornat a descobrir que ja he tornat als mals costums. Per sort no hi ha repèls que facin mal.

De fons sona Dar Williams, i veig com el sol dóna a les finestres del davant, em sento mig vampir per no tenir ganes de sortir a fora, a què hem toqui una miqueta a la cara, i encegarme d'aquest regal tant gran que té el nostre univers, que fa créixer moltes coses.

Queden 21 dies, i sento que no puc aguantar més d'esperar. Falten 21 dies perquè arribin els reis, i que arribi el regal d'aniversari que fa tants dies que espero. S'han fet llargs a vegades, i curts al mateix temps. El temps sense voler, passa cada dia més ràpid. I diuen que quan tens fills, encara s'accelera més. I això és la única cosa que em fa por per fer aquest pas endavant, sentir que tot passa com una pel·lícula, i es resumeix en una hora i mitja, tota una vida.

Crec que no sé escriure, així que sento no ser poeta, ni una novelista, però necessito treure pensaments que volten per el cap, i sembla que no vulguin quedar-se quiets. Així d'alguna manera, guardo en una paret, la meva memòria històrica de dies en que em ve de gust escriure per qui ho vulgui llegir, ara o algun altre dia. Un llegat que deixo a tothom.

Però també a mi mateixa, per llegir-me en un futur i riure una mica, o també plorar. Rebuscant en els records de la memòria plasmada en un text. I desitjaria tenir molts més pensaments escrits, per recordar coses que a vegades em sembla que he oblidat.

Dins la panxa... Començant de nou.

 

No estic embarassada... No mal interpreteu! :) 

mai saps el que et trobaràs sota el llit...

HAGAMOS UN TRATO
.
Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo
.
si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo
.
si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo
.
pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo
.

Tornar a casa per un pont, té greus conceqüències, o hi ha molta gent, o no hi ha ningú, i quan no hi ha ningú et perds entre records, i busques i rebusques alguna cosa que et faci somriure quan ben just tens ganes d'estar desperta. (hi ha dies en que em sento així, ho sento).

Ser una màquina acumuladora de records té recompenses en aquests dies, però a vegades et perds de tanta "merda"(com diria el meu pare) i ja no saps què és què. Pensava que Mario Benedetti havia entrat a la meva vida fa tot just mig any, però dins una caixa, plena de casettes, un estoig vell amb alguns retoladors assecats, i una invitació de la Big Ben, hi havia un paper plegat, i hi havia el poema Hagamos un trato, i hem preguntava, qui havia estat la persona que havia fet que aquell poema fos dins d'aquella caixa, no tenia cap data, ni cap firma ni cap dibuix... I també al llegir el títol, he recordat que aquest estiu abans de començar el viatge per Europa, una d'aquelles persones que he tingut el gust de compartir moments especials, m'havia enviat aquell mateix poema, i quan me'l va enviar, vaig sentir com si fos la primera vegada que el llegia. i m'he adonat que no havia sigut així avui. I pensava... Qui va ser la primera persona que va posar a les meves mans un text de Mario Benedetti?

Normalment tinc molta memòria, i sé què són tots aquells records dins de caixes, i d'on venen, i aquest, no sé què és... I em sap greu. Potser quan era jove el vaig trobar per internet, i el vaig imprimir, i no li he fet mai més cas... Qui sap, potser de cop, un dia recordo com va apareixer dins la caixa, encara que ara ha deixat de formar part d'aquella caixa, per estar penjat a la paret, perquè sé què al món hi ha algú que puc comptar amb ell o ella! :)

I si, torno a tenir un somriure a la cara, buscant i pensant... :)

Raig de sol

Ja s'acaba el mes, i sembla que torna a sortir el sol i els seus rajos passen entre les fulles sentint totes aquelles pessigolles. Pessigolles que notem també quan somriem a diferents persones que passen per la nostra vida, com si fossim rajos de sol colant-se entre les fulles.

Ja fa una setmana que sento que em vaig recuperant, intentant gaudir d'aquests somriures, i a si a més a més de tant en tant cau una abrassada que t'atrapa per un segon, doncs millor.

M'agrada que m'abrassin, i a qui no? Ahir vaig tenir la sort de topar-me amb una nova persona que ha aparegut a la meva vida en forma de somriure. Era tant alt, tant alt, que quan em va abrassar com si em conegués de tota la vida, casi que em faig un cop de cap amb el sostre. Un noi alemany, en Jonas, que està d'Erasmus a Barcelona i diu que no pot estudiar, perquè es distreu massa. Hem va agradar que em fes volar una estona.

El seu cabell arrissat i ros, hem feia pensar amb ell i el petit princep. Justament després vaig veure una pel·lícula francesa que es deia El meu millor amic, i en sortia una frase del conte citada.

Tu n’es encore pour moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour toi unique au monde…

Torna a sortir el sol al meu món.

When I feel alone

Cal saber caminar sols, cal saber descobrir-se a un mateix.

Utopia és la paraula que m'agrada més. Penso en ella, i no tinc por de res, i llabors és quan sóc valenta. I quan hem sento amb l'oportunitat més gran del món, que és viure la vida. Aquest regal que és dins un període de temps, que passa a poc a vegades, però de cop no t'en adones i ja ha volat.

Des de fa uns anys, que tot em vola.

Volaré amb ell.

Contra viento y marea

I lost faith, in the arms of love.

Gent, Setembre 2010

Arriscar-se, té a vegades les seves concequències, i és que es pot perdre o guanyar. A vegades per més positius que arribem a ser, no hi ha res més que una derrota, que fa semblar-te que has tocat fons, i que no saps com sortir-ne.

Diuen que cal ser forts, valents.

Val la Pena?

Sona Yan Tiersen de fons. Ahir gran pel·lícula, com sempre Amélie dona esperances, per continuar somiant. SOMNIANT? :)

la bombolla de la felicitat

Litografia curs 2003-2004, IES Joan Mercader.

Què és la felicitat?

bodegó 1

Today I get inspired again!

That is a project I did in the Art School, but I recycle it! :) So I put it on photoshop and I start to play with the original drawing! :)

I like the result, it looks quite serious for me, but I feel I am growing up today! We will see what will happens tomorrow.

Have a nice day Bloggers! :)

satèl·lit

Paranoia 1

Sóc un satel·lit de comunicacions amb interferències direcció al planeta terra. Tinc ganes de marxar a K-pax!

els pollastres no fan por

per això no m'agrada menjar-me'ls...

Mies princess

A vegades trobo molt a faltar aquells dies disfressada per els carrers del meu poble, cantant poemes dedicats a resoldre un enigma, buscant la meva corona, i trobant qui va ser el dolent que va matar al meu pare, enamorada d'un princep més dur que una pedra, amb mossens, bruixes, bufons i pagesos al riu! :)

VISCA CAL NIALET!

Passatge Font, Sagrada Família

Vells i bells temps aquells en que tres estudiants de batxillerat artístic, tot just acabar aquella etapa, en van encetar una de nova, l'etapa universitària. Van traslladar-se en un petit pis, situat en un formós carreró de Barcelona, prop de la obra arquitectònica que porta tants anys construint-se, d'aquell home que s'inspirava en la natura, i que tenia una imaginació desbordant, i una tècnica genial com era Gaudí, i la seva Sagrada Família.

Dos nois d'Igualada, i una noieta de Santa Coloma de Queralt, van ser els protagonistes de moltes històries memorables.... :) La convivència, a vegades era difícil, i el que va passar va ser que al WC es van tenir que posar una serie de normes, encara que al final, va resultar tant sols, ser només mera decoració... :)

Aquells pops de la senyora del C/ València, que era de les poques persones que eren constants al barri, ja que la Sagrada família implicava molt guiri suelto, i al final el recurs fàcil, va resultar fer-se amiga de la senyora estatua, que era un senyor del Kurtdistant, i que em donava els pounds, per si mai vaig cap a Anglaterra... :)

Em posaria a escriure moltes coses de les que vam viure en aquell pis, però no podria parar durant molta estona! :) I m'acabaria emocionant, i pensant amb lo emocionant que és compartir el pis amb algú que és només el teu amic... :)

Us porto al cor! :)

Un cargolet evolucionat

Original, fet a 2n de Batx. en el curs 2003-2004. Amb els seus corresponents problemes, i com de costum amb la professora.... Que en aquells moments era la Maria Àngels, que no solia compartir els mateixos gustos que servidora...



Aquesta és una versió que he fet, aprofitant l'anterior, aplicant una de les noves tècniques que he anat adquirint al llarg dels anys posteriors.



I aquest, el resultat final, una obra senzilla, i feta en un moment on em sento com aquest cargol. Carregada de records, desesperada, sense saber on plantar la casa. Esperant ser papallona o libelula, per sortir volant quan pugui, esperant la primavera, i un altre renaixement.

Noves tècniques, la taula magnètica

Finlàndia havia de tenir alguna cosa de bo, almenys durant aquests dies. Doncs aquesta és la nova cosa bona. Una nova manera de dibuixar, fent volar més la imaginació, amb línies simples. Aquest i l'anterior, fets amb aquesta tauleta magnètica, adquisició dels Xinos de Santa Coloma. Hi ha dies, que les idees volades del meu company de pis actual, són força útils. Visca les cases de colors! :)

Shanti my friend :)

A vegades, et dóna la sensació que la vida esta plena de senyals, i molts d'ells resulten incompresos, o difícils de resoldre, enigmes de la vida. La persona que m'ha ajudat a inspirar-me avui, es diu Núria Ferrando, un sol de persona, una amiga, i estic molt contenta que sigui així. Amb tota la fortuna que tinc de que estiguis el meu costat, et dedico Shanti! :) T'estimo molt! :)

El dia més bonic? Avui
L'obstacle més gran? La por
La cosa més fàcil? Equivocar-se
L'erros més gran? Enfonsar-se
L'arrel de tots els mals? L'egoisme
La pitjor derrota? El descoratgement
El millor professor? els nens
La primera necessitat? Comunicar-se
El que et fa ser més feliç? ser útil als altres
El misteri més gran? La mort
El pitjor defecte? El mal humor
El sentiment més dolent? La rancúnia
El regal més bonic? La comprensió
La ruta més ràpida? el camí correcte
La sensació més grata? La pau interior
El resguard més feliç? el somriure
El millor remei? L'optimisme
La cosa més bonica del món? L'amor

Mare Teresa de Calcuta

click

Podriem dir Lluís, però es diu Jan.

Camps d'escarxofes per sempre

La meva versió de Strawberry fields forever! :)

http://www.youtube.com/watch?v=92eueoQdBXg



El amor es un centro

Una esperanza un huerto un páramo
una migaja entre dos hambres
el amor es campo minado
un jubileo de la sangre
cáliz y musgo/ cruz y sésamo
pobre bisagra entre voraces
el amor es un sueño abierto
un centro con pocas filiales
un todo al borde de la nada
fogata que será ceniza
el amor es una palabra
un pedacito de utopía
es todo eso y mucho menos
y mucho más/ es una isla
una borrasca/ un lago quieto
sintetizando yo diría
que el amor es una alcachofa
que va perdiendo sus enigmas
hasta que queda una zozobra
una esperanza un fantasmita.


Mario Benedetti

Jo de veritat

Tot el dia als núvols... Somiant, o potser és que estic desperta, i tinc una vida de somni!

El món la séver