impregnar-me

Que d'un dia per l'altre la teva vida canvii tant, fa plantejar-te moltes preguntes, i trobar poques respostes. No saps què passarà demà, i no saps què t'hi trobaràs.

Per els que no ho sapigueu, em dirigiré a la Xina en breu, així que fins que no descobreixi com piratejar el sistema per actualitzar aquest blog, doncs no tindreu noticies meves. No vaig i torno depressa a la Xina, sinó que és un viatge amb el bitllet de tornada no gaire decidit... Potser Nadal és la data mes pròxima a la meva tornada... I pot ser que després d'això, torni a marxar altre cop. Si marxo és per lluitar per un somni. Allà per fi podré treballar del que he estat estudiant durant 5 anys de la meva vida, i també podré estalviar, per cumplir un altre somni.

Així que si per cumplir somnis, cal anar a la Xina, s'hi va! :) I amb un somriure a la cara, sempre ens podem rendir i tornar a jugar el partit al costat de casa, i no estar tant lluny, però potser i n'estic gairebé segura, sé que serà una experiència tant bona en la majoria de sentits que si hi ha coses dolentes que puguin arribar a passar, segur que seràn grans lliçons! :)

Així que espero que en el temps que passi en desconexió d'aquest món virtual, si no trobo la manera de fer-vos arribar les meves noticies, espero que estigueu bé, i que sigueu feliços! :)

Una abrassada ben gran.

Marta

Ilona

 

Me puhumme suomea. Nosotras hablamos castellano. Me syömme. Nosotras comemos.

Tóbias

afternoon in Pest 

Hi ha dies en que som afortunats, tenim sort després de treballar molt. I se'ns regalen moments com aquest. Al costat del riu Danubi sola, amb el sol de cara, i un llibre aparegut per sorpresa en aquelles escales que em van fer sentir a gust de ser on era. I on podia imaginar amb les coses que vindrien, i somiava desperta.

Pest em va encantar, i em va encisar durant moltes estones. El seu menjar em va enamorar, la seva gent em va somriure, i la part de la ciutat que vaig viure i veure em va enamorar. Pest és un lloc que recomano a tothom. De Buda, no en tinc cap mena d'idea, hi vaig estar un moment... 

El moment en que vaig creuar el riu Danubi de nit, amb les maletes, i després d'una nit que recordaré tota la vida, vam passar d'estar a Buda, per entrar a Pest. Allà vaig coneixer l'Adri, que va obrir-nos les portes de casa seva, i també el seu cor. 

köszönöm Adri. 

75 anys

Mai a la meva vida m'hagués imaginat tenir una amiga com aquesta preciositat. Amb ella es comparteixen molt més que sopars i converses interessants, tinc la sort de tenir-la al costat de casa, i de que sigui una de les millors amigues que he tingut mai.




T'estimo molt!

Eveliina

Tots tenim una mussa, jo també tinc un àngel.

Ghent

Fly away

Amsterdam, novembre 2010

Pumpking soup

Nice meal in Gent, Belgium. Setembre 2010.

My finnish angel! :)

Kiitos paljon Eve! :)

La primera foto de la Camera Underwater

A vegades podem mostrar una imatge equivocada en una fotografia. La dona fa molta cara de trista i pensativa, però recordo molt bé el seu somriure. Rient de com estava provant la càmera... El que no debia saber és que un dia sortiria en un blog, i menys amb aquesta cara pensativa! :)

La vaig agafar en un moment on no hi vivia. A vegades sortim amb un somriure fals, tant falsos com són aquells somriures, és falsa aquesta serietat.

Visca el Teatre del Món! :)

I lost faith, in the arms of love.

Gent, Setembre 2010

Arriscar-se, té a vegades les seves concequències, i és que es pot perdre o guanyar. A vegades per més positius que arribem a ser, no hi ha res més que una derrota, que fa semblar-te que has tocat fons, i que no saps com sortir-ne.

Diuen que cal ser forts, valents.

Val la Pena?

Sona Yan Tiersen de fons. Ahir gran pel·lícula, com sempre Amélie dona esperances, per continuar somiant. SOMNIANT? :)

els pollastres no fan por

per això no m'agrada menjar-me'ls...

Radical Change

Què millor que aprofitar el títol d'un treball, per fer un canvi horrible d'imatge... XD

Born to be wild

Jo no sóc salvatge d'aquesta manera

Sinter Claus

Brussel·les, desembre 2007

Universitat d'art d'Atenes

miro per una escletxa d'una porta, aquell noi amb un nas interessant. Era gener, i els ametllers ja florien.

this is finnish but not the end

Autumn 2008, Vaasa

Sant Jordi

Jan dormint (sleeping Jan)

Balla Pan

Quan tens el desig de que no tens ganes de fer-te gran, i veus aquestes imatges que t'han fet, i els hi poses una mica de toc personal, et dóna la sensació que dintre teu, sempre portaràs aquella princeseta que va vestida de color rosa, amb la seva corona i les seves ales i el seu tutú, i aquell Peter Pan que volava, i que vivia en un país on els nens no es feien mai grans. Suposo que només cal posar-s'hi a pensar, i ens adonarem que encara tenim aquelles coses que tenim de petits, apreciar les coses petites que ens passen a la vida, com un somriure, i com una altre persona m'ha dit, a saber qui és a qui estimem per sobre de tot. I en el meu cas, sempre seràn els meus pares, que m'han estimat com mai ningú podrà fer, almenys fins el dia que jo tingui una altre personeta de la meva sang, la qual espero amb moltes ansies, per compartir el que vaig aprenent, i per continuar aprenent amb ell/ella. Allò que en diuen, amor incondicional de mare. I espero poder ser almenys la meitat del que han fet els meus pares per mi, cuidar-me, aprendre amb mi, i ajudar-me a fer els meus somnis realitat. Sonarà filosòfic, però quan tenim una familia al voltant nostre que ens dona suport, fa molt més fàcil que les coses del nostre voltant vagin bé.

Així que en aquesta imatge, i encara que no tingui res a veure en el que deia al començament, m'agradaria fer una mensió especial al suport incondicional de la meva família, que sempre m'ha donat suport, desde qualsevol banda on hagi estat. Perquè sense ells, que jo escribís un blog desde Suomi, no seria possible, perquè sinó hi hagués anat el meu primer cop, possiblement no hi hagués tornat cap més altre vegada, i possiblement mai més. Però ara, tot ha canviat, i amb una mica de sort, i de ganes les coses han anat com sempre havia volgut que passessin.

I ja sabeu, estimeu els pares, i estimeu-vos vosaltres mateixos, perquè això crec que és el que els pot fer més felissos. Així que.... no em queda gaire més que dir, que a disfrutar del que poguem amb els nostres, que ells sempre, sigui desde on sigui, sempre serán aqui.