Ja s'acaba el mes, i sembla que torna a sortir el sol i els seus rajos passen entre les fulles sentint totes aquelles pessigolles. Pessigolles que notem també quan somriem a diferents persones que passen per la nostra vida, com si fossim rajos de sol colant-se entre les fulles.
Ja fa una setmana que sento que em vaig recuperant, intentant gaudir d'aquests somriures, i a si a més a més de tant en tant cau una abrassada que t'atrapa per un segon, doncs millor.
M'agrada que m'abrassin, i a qui no? Ahir vaig tenir la sort de topar-me amb una nova persona que ha aparegut a la meva vida en forma de somriure. Era tant alt, tant alt, que quan em va abrassar com si em conegués de tota la vida, casi que em faig un cop de cap amb el sostre. Un noi alemany, en Jonas, que està d'Erasmus a Barcelona i diu que no pot estudiar, perquè es distreu massa. Hem va agradar que em fes volar una estona.
El seu cabell arrissat i ros, hem feia pensar amb ell i el petit princep. Justament després vaig veure una pel·lícula francesa que es deia El meu millor amic, i en sortia una frase del conte citada.
Tu n’es encore pour moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour toi unique au monde…
Torna a sortir el sol al meu món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada