Sovint tinc tendència a discutir-me amb el meu pare. El futur és una mica magre a vegades, i costa afrontar-lo amb decisió, i a vegades ni tant sols nosaltres mateixos sabem el que volem, com podem explicar el que farem més enllà?
Avui he tingut una conversa molt interessant amb el meu pare, on discutiem sobre la utopia de millorar el món. I el meu pare m'ha dit que no calia que m'hi escarresés que el món sempre aniria malament. Que ell no faria res més que continuar; Li he respòs que si la gent fa el mateix que ell, no m'estranyaria que no canvies el món, que sempre s'havia d'intentar fer alguna cosa bona. I de cop, hem diu: jo ja la vaig fer tenin-te a tu! :)
D'alguna manera o altre m'he sentit molt bé, encara que després ens hem discutit de nou. I ara faig les paus amb mi mateixa, perquè segurament el món hauria de ser així, com la gent que s'estima. Com la gent perfecta, aquella que estimem amb defectes i virtuts. Acceptant-les tal i com som. Però això si, sempre buscant la millor connexió entre nosaltres.
Feia molts dies que no plorava. I ho necessitava. Suposo que sóc una mica cap de pardals, però jo segueixo creient en que la utopia arrivarà. Almenys si tots, fem alguna cosa bona per canviar-ho. De totes maneres, crec que el meu pare per fer-me a mi de bo, també m'ha posat molta responsabilitat en aquesta tasca! jejeje :)
Farem el que podrem i més! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada